Jo estava més aviat emprenyadaperquè sabia que la casa en laqual m’havia acostumat aviure s’acabava dedestruir ique em tocarialluitar per sobreviure auna nova distribució que emresultava incòmode, desagradable.

Fa un mes quevisc a Berlín i jam’he acostumat adeixar les sabatesa la porta de casa.Visc a un quartsense ascensor i jaem vaig coneixentles sabates delveïnat de l’edifici.

Així doncs, quan fem referència a la casa per explicar una sensació íntima i emocional, ens estem referint a tot allò que codifica, sistemàticament, la idea de casa. Ens referim a la relació de mares i filles, a la infantesa, a les relacions íntimes entre les persones, als estats anímics, als records, a la vida fora de casa o al mer fet d’existir.

Tanmateix, penso que la configuració general de la casa cal buscar-la en l’hàbit. És a través de l’hàbit que es poden desgranar les característiques que ens atansaran a la definició de casa. M’agradaria però, no confondre l’hàbit amb el concepte d’habitar.


Considero que aquest últim està massa gastat i em portaria a fer una lectura poc distesa sobre la qüestió. Així doncs, faig servir la paraula hàbit, d’habitud i no d’habitar:

f 1 PSIC Disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos
actes i assolida per l’experiència.

Aquesta repetició voluntària d’una acció concreta, amara la nostra quotidianitat. Així, l’hàbit no només es contraposa als nostres pensaments sinó que els acciona. Veig l’hàbit com un estri per desgranar, confirmar i filtrar aquells fils de pensaments i emocions que tendeixen a recollir abstraccions, per tal de fer-les físiques, per il·lustrar-les i col·locar-les en un pla tangible, visible. D’alguna manera penso que és en prendre consciència que els gestos dels nostres hàbits estan plens de significacions, quan podem transformar el pensament a través de l’acció; posar la paraula i el gest al mateix nivell.

Penso en l’hàbit des de l’activitat. Penso que l’activitat determina els nostres hàbits i aquests els espais que ens ocupen. Segurament us ha passat alguna vegada que entreu al lavabo de casa i hi ha una altra persona. Sabent-ho, hi entreu igualment, perquè es pot dir que hi ha confiança i teniu pressa per rentar-vos les dents. En sortir del lavabo, tanqueu la llum.
- El lluuuuuum!
En aquest moment, la persona que, asseguda a la tassa del vàter, reclama el llum, deixa de ser aquesta persona amb la qual convivim per ser un objecte que interfereix en la nostra relació amb el medi. És un curtcircuit.

 

Veig en l’hàbit un reflex de com convivim amb l’espai. D’aquesta qüestió m’interessa tant la persistència d’un hàbit com la situació amb la qual aquest apareix. Tendeixo a pensar que anem recollint els hàbits per fer-ne records. Que és gràcies als hàbits que quan pensem en algun punt del nostre passat ens venen a la ment totes aquelles emocions que sentíem llavors. Crec que l’hàbit configura els records i, com més atenció hi poses, més descriptiva et vas construint la memòria. Amb altres paraules: l’hàbit és aquell fil que va entre el punt A) una experiència i el punt B) la teva disposició d’ocupar-la; un connector com una I o una O.

Els hàbits van lligats a les situacions i a l’experiència de conviure amb allò que resta fora. Quan se’ns planteja una nova situació, la transformació de l’hàbit és una de les primeres coses que ens fan prendre consciència de fins a quin punt estem disposats a adaptar-nos-hi. I:

adaptació. M’admira l’extrema velocitat amb què m’he
adaptat a les noves situacions, havent estat tan fortament
i pregonament adaptat a les anteriors. Potser no té cap
mèrit, car que els animals i els no animals també s’adapten.
L’aigua i les serpents s’adapten també al terreny per on han
de córrer. Potser, per adaptar-se no cal un coneixement
especial o més intens de la cosa a la qual hom s’adapta.
Potser tot és radicalment automàtic o cibernètic. Sigui com
sigui, l’adaptació és un concepte cabdal a una categoria o
caràcter essencial de l’ésser. (Bauçà, 1998, p.18)

Adaptar-se, ajustar, acomodar, restablir una cosa a un nou ús. D’aquesta adaptació, d’aquest fil entre A i B, vull centrar un moment l’atenció a tot allò que queda surant entremig.

 

Recordo uns versos_
l’aigua que et fa surar,
la línia que delimita l’horitzó es desmaia.
The water sustains me without even trying
The water can’t drown me, I’m done
With my dying
Now the land that I knew is a dream
And the line on the distance grows faint

I d’aquest surar, d’aquesta línia desfeta,
em ve una imatge_

un pont.

Adaptar-se, ajustar, acomodar, restablir una cosa a un nou ús. D’aquesta adaptació, d’aquest fil entre A i B, vull centrar un moment l’atenció a tot allò que queda surant entremig.

De l'hàbit