Qui fa         un cove, 

 

                                                                        fa  

 

                                                                 un     cistell

 

 

 

 

​

​

​

​

​

​

​

​






 

Un cistell. Una pedra que has trobat a la platja i guardes a la butxaca. I cau, per un forat, descosit. A terra. O un record, en una capsa, que respira entre les sis peces de fusta, d'aquella capsa que et va regalar la teva mare el dia que vas fer setze anys. Un botó d'una camisa amb unes tisores i un fil. I uns trossos de cabell, de quan vas tallar-li a J. Unes paraules, dins del teu cap, que ressonen i ressonen fins que les dius, i no sonen bé.

 

I, després el trànsit de persones, que entren i surten, i passegen i parlen i construeixen. Volen construir una estructura, un cistell, un refugi. Un espai per estar i encerclar tots aquests objectes guardats i perduts, totes les idees. Piquen pedra, s'enfilen, fent una escala humana per accedir a la nansa. Per poder-ho agafar tot. Si cauen, queden repartits per terra i s'adormen una estona, per descansar. Tallen fusta, i trenen vímet. Fan pastetes amb el fang i queden les mans plenes. Fragmenten l'espai, i el fan de nou.

 

I al final han fet, una espècie de cistell on poden menjar, dormir i parlar, on poden posar-se tots junts i acumular-ne els gestos, tots els mateixos gestos que han construït l'estructura. I tots aquests gestos i activitats i pensaments i objectes es poden agafar i transportar. Com les bosses de la compra, com les capses de fusta, com les pedres a la butxaca, de la platja on vas estar l'hivern passat.