Adaptar-se, ajustar, acomodar, restablir una cosa a un nou ús. D’aquesta adaptació, d’aquest fil entre A i B, vull centrar un moment l’atenció a tot allò que queda surant entremig.

Crec que ens hem acostumat a viure en constant moviment, transitant. I que la mirada envers allò que ens envolta s’estableix sota aquesta circulació, en una interfície vertiginosa que ens sosté en la possibilitat de quedar, per una banda, sostinguts i, per l’altra, agitats. De la mà de l’accelerat desenvolupament tecnològic, hem portat la virtualitat i els seus trets a l’hàbit, a la vida. Crec que, tot i ser conscients que els mitjans influencien la nostra visió del món, ens resulta impossible no impregnar-nos d’aquests i adherir-los a la nostra manera de relacionar-nos i conviure amb l’exterior.

 

 

Així, com diu Groys, els mitjans i les eines que hem produït queden tan subjectes a la nostra condició que és impossible saber què desencadena què; si és primer l’ou o la gallina.

Sense perdre’m en aquesta sospita mediàtica, alguna cosa em fa pensar que ens hem adaptat a comprendre el món a força de superposar punts de vista i que ja no ens podem explicar els fets des d’un sistema lineal dirigit per la causa-conseqüència. Steyerl explica que aquest canvi de visualització i comprensió de nosaltres mateixos i del nostre entorn es produeix a partir de la pèrdua de l’horitzó.

 

 

Penso que és a partir d’aquesta caiguda que descriu Steyerl, que podem agafar certs espais i separar-los dels límits als quals es veien collats per parlar d’un espai a partir dels seus límits; explicar una forma a partir del seu perímetre.

Aquest mateix vertigen a mi m’havia embolicat ja de molt petita, estirada al llit. El meu vertigen es dirigia cap amunt, imaginava que desapareixia tota superfície i el meu cos flotava perpendicular al terra que ja no em sostenia i navegava univers endins. D. em va dir una vegada que el vertigen cap a dalt provoca més pànic. Jo diria que ambdós vertígens són el mateix: petites preses de consciència de la finitud, dels límits.

Recordo uns versos_

l’aigua que et fa surar,
la línia que delimita l’horitzó es desmaia.

The water sustains me without even trying The water can’t drown me, I’m done
With my dying
Now the land that I knew is a dream

And the line on the distance grows faint

(The water by Johnny Flynn and Laura Marling)

I d’aquest surar, d’aquesta línia desfeta,

em ve una imatge_ un pont.

Aparte de esto, la diferenciación habitual entre el mundo de los medios y la naturaleza es tremendamente problemática. Y es que los signos de la cultura son también objetos materiales, lo cual significa que es difícil -si no imposible- diferenciar efectivamente entre los signos del archivo de la cultura y las cosas de la naturaleza. (Groys, 2008, p.279)

La desorientación se debe en parte a la pérdida de un horizonte fijo. Y con la pérdida del horizonte comienza también la retirada de un paradigma estable de orientación que ha establecido a lo largo de la modernidad los conceptos de sujeto y objeto, de tiempo y espacio. Al caer, las líneas del horizonte estallan, giran y se superponen. (...) Nos estamos acostumbrando cada vez más a lo que antes se denominaba la visión del ojo de Dios. Por lo tanto, también percibimos que decrece la importancia de un paradigma que durante largo tiempo ha dominado nuestra visión: la perspectiva lineal. (Steyerl, 2014, p.17)

El pont o una caiguda lliure

Quan passaven pels ponts que lligen les muntanyes els deien que miressin endavant, mai cap a baix. A V. li era impossible; l’apassionava el vertigen de la mirada capbaixa. Aquesta sensació que li feia rodolar el cap l’aterrava al mateix temps que li feia entendre el perill de la caiguda. La prenia com un repte de resistència.

Aquest mateix vertigen a mi m’havia embolicat ja de molt petita, estirada al llit. El meu vertigen es dirigia cap amunt, imaginava que desapareixia tota superfície i el meu cos flotava perpendicular al terra que ja no em sostenia i navegava univers endins. D. em va dir una vegada que el vertigen cap a dalt provoca més pànic. Jo diria que ambdós vertígens són el mateix: petites preses de consciència de la finitud, dels límits.